Les barreres lingüístiques i culturals
212
portfolio_page-template-default,single,single-portfolio_page,postid-212,cookies-not-set,elision-core-1.0.8,ajax_leftright,page_not_loaded,smooth_scroll,qode-theme-ver-4.1.1,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.2,vc_responsive

Les barreres lingüístiques i culturals

"Les infermeres i les llevadores potser pensaven que jo no les entendria. No em van comunicar molt. Molt no, gairebé res". Layla, pakistanesa.

Foto: Sergiu Vălenaș | unsplash.com/@svalenas

Sovint el veritable obstacle per a una comunicació eficaç entre professionals de la sanitat i usuàries que provenen d’un altre país no és la falta d’un idioma en comú, sinó la projecció d’una visió estereotipada de les usuàries per part de personal sanitari.

 

Yasmine, per exemple, explica que simplement pel fet de portar un mocador i tenir trets àrabs, la gent dóna per fet que és marroquí – és algeriana – i que treballa en la neteja – és professora d’anglès -. Durant el seu primer embaràs i part va tenir la sensació que les persones que la van atendre no van intentar dialogar amb ella perquè suposaven que no els entendria.

 

La barrera lingüística entre professionals i dones perjudica la qualitat del tracte proporcionat per les primeres cap a les segones. Està clar que si al CAP o a l’hospital on una dona es visita no hi ha un servei de traducció i / o de mediació cultural, ella no pot ser adequadament informada sobre el procés que està vivint ni sobre els seus drets; tampoc podrà estar adequadament preparada per a l’experiència del part.

 

En la mostra del nostre projecte diverses dones van tenir dificultats de comunicació lingüística amb el personal sanitari. Es tracta de les dones que feia pocs mesos que vivien a Barcelona en el moment del seu embaràs, o que, encara que fes més d’un any que vivien a la ciutat no havien assolit un bon nivell de castellà o català, a causa de factors com la responsabilitat de la feina domèstica i de la criança dels fills, la fragilitat de la xarxa social al país d’acollida i la dificultat per trobar feina.

 

La falta d’un servei de traducció en els CAPs i hospitals no només dificulta l’accés de les gestants a informació rellevant sobre de la seva condició i procés, sinó que sovint fa que experimentin situacions incòmodes. Això es deu al fet d’haver de compartir temes íntims amb els seus acompanyants que tracten d’exercir com a traductores.

 

Layla, per exemple, explica haver sentit “una vergonya de mort” quan anava a les visites prepart amb el seu cunyat – el seu marit no podia acompanyar-la a causa d’horaris de treball incompatibles -. Les llevadores els feien preguntes sobre temes que, al seu país, el Pakistan, es parlarien només entre dones o amb el marit. Els acompanyants de les dones gestants, depenent del seu sexe, edat i cultura, també poden sentir-se molt incòmodes fent de traductors; a més, és difícil que coneguin les paraules tècniques utilitzades en les preguntes. El resultat és que aquests diàlegs són sovint confusos i enutjosos per a tothom implicades.

 

Mentre algunes dones han percebut un tracte humà i càlid per part de les i els professionals durant el seu embaràs, altres s’han confrontat amb actituds distants o brusques. Respecte a això, comparant les experiències de les dones de procedència llatina amb les experiències de les dones del grup de dones marroquines i pakistanesos podem observar una major ocurrència d’experiències negatives en el segon grup. Entre les dones llatines i el personal sanitari local hi ha una diferència cultural però no lingüística, mentre que, amb les dones marroquines i pakistanesos a més de la lingüística, hi ha una diferència cultural més profunda. Considerant el petit nombre de la nostra mostra, no podem treure conclusions que relacionin l’origen de les dones amb el tipus de tracte rebut, però sí ressaltar de les observacions que mentre cap de les dones de procedència llatina s’ha sentit discriminada o faltada al respecte pel seu origen, diverses dones marroquines i pakistanesos sí que ho han sentit.

 

Podem suposar que això es deu a la dificultat relacional que es genera entre professionals i usuàries quan la diferència entre els models culturals és elevada. Creiem que certa actitud islamofòbica, que ha començat a difondre’s a Occident a partir dels atemptats als Torres Bessones de l’any 2001, condiciona la manera en la qual part del personal sanitari es relaciona amb les dones del Marroc i del Pakistan, ja que són països de majoria musulmana.

Normalment els acompanyants són persones adultes que pertanyen a l’entorn familiar de la dona, però no sempre és així. De vegades les dones són acompanyades per familiars menors d’edat o per persones amb les que no tenen una relació de sang.

 

"Sentia una vergonya 'de mort' quan anava a les visites prepart amb el meu cunyat - el meu marit no podia acompanyar-me a causa dels horaris de treball-. Les llevadores em feien preguntes sobre temes que al meu país, es parlarien només entre dones o amb el marit". Layla, Pakistán.
Layla, pakistaní.

Foto: Rio Syhputra |  unsplash.com/@lingkarphoto