Foto: Patricia Prudente

El sistema sanitari català s’emmarca en la biomedicina pròpia de les societats occidentals, que es caracteritza per l’estudi científic de la salut i l’enfocament en el procés de les patologies de les malalties, per la qual cosa el seu coneixement queda dividit en compartiments estancs cada vegada més especialitzats, de manera que la supremacia dels aspectes biològics invisibilitza la resta: els aspectes socials, culturals o econòmics de la persona.

Segons la definició de Menéndez E. (1978), que incorporem en la nostra investigació: “Aquest corrent es caracteritza pel seu biologicisme, el seu individualisme, la seva ahistoricitat, la seva associalitat, el seu mercantilisme i la seva eficàcia pragmàtica”. En aquest sentit, la medicina hegemònica (biomedicina) es basa en l’eliminació del símptoma que causa la malaltia, en la racionalitat científica com a punt indiscutible i en els processos biològics de cada persona en concret, independentment de les causes, que van més enllà d’allò purament biològic.

Una altra de les crítiques a la biomedicina se centra en el fet que aquesta invisibilitza o nega altres pràctiques, coneixements, sabers corporals i de curació pròpies d’altres cultures no occidentals i no-biologistes. La biomedicina tendeix, a més a més, a problematitzar processos fisiològics de manera que acaben sent tractats i controlats com si es tractessin d’una malaltia. Aquest és el cas del fenomen de medicalització de l’embaràs i del part: “L’èxit en els avenços de la ciència i de la tècnica, magnificats en moltes ocasions pels mitjans de comunicació, han contribuït a ampliar l’àmbit de la clínica a problemes que tradicionalment no corresponien als fins de la medicina, el que es coneix com medicalització de la vida” (Alonso Mayo, Etanis et al., 2009, 9).

Aquests factors, units a la lectura de la dona com a vulnerable en el procés d’embaràs, part i puerperi, donen lloc al fet que aquests processos es tractin com a problemes de salut que han de ser supervisats i controlats per les i els professionals sanitaris. A més, “les metàfores utilitzades en la descripció del part, la menopausa i altres funcions biològiques femenines s’inspiren no tant en el discurs mèdic, sinó en el discurs cultural sobre les dones a les societats occidentals”

Foto: Patricia Prudente

Pel que fa a les relacions entre professionals sanitàries i usuàries, cal tenir en compte que el mateix model biomèdic porta intrínsec unes relacions de poder basades en el fet que les professionals són les que posseeixen el coneixement, mentre que el coneixement de les usuàries, com a dones o com a mares és, en general, desestimat o infravalorat per aquestes professionals: “El metge era qui coneixia la malaltia del pacient i, per tant, les seves necessitats de salut; ell decidia segons el seu criteri des de la informació que necessitava fins a les mesures terapèutiques que el pacient necessitava. Tot això ho feia en nom del malalt, però no forçosament d’acord amb el criteri d’aquest últim” (Alonso Mayo, Etanis et al., 2009, 10).

Aquestes relacions de poder entre professional i usuària preparen el pretext per justificar la violència obstètrica —entesa com totes aquelles pràctiques exercides sobre el cos de la dona sense una necessitat real de dur-les a terme o sense haver consultat i informat prèviament la usuària per tal que doni el seu vistiplau i consentiment a la realització de tal pràctica— que, tot i que cada vegada en menor mesura, continua existint en el sistema sanitari actual, associat al model de societat patriarcalitzada en què encara vivim. La violència obstètrica s’emmarca, en aquest sentit, dins de les violències de gènere.

Foto: Hush Naidoo