Foto: Guillaume Piron
Protecció i intimitat
“Hi ha coses que no es valoren, ja no en actitud de treball, jo què sé, per exemple, d’estructura. Però a qui li importa? Ja pots estar batallant que tenim uns sostres baixos, que no tenim llum, i després veus que es gasten una milionada en altres coses que potser tenen un impacte més visual, que no... no sé si m’explico. (La resta afirma que sí). Vull dir, tens certes necessitats i tu dius, bé, a qui li importen? A mi m’importa, per la gent que està treballant amb mi, però vull dir, a algú més li importa? No. Aquesta és la sensació de solitud. No és un problema, però és un estat i moltes vegades un estat en què veus que hi ha certs interessos al darrere i certes coses que dius és... és la vida, que és així.”. Jina (gestora sanitària)
Pel que fa als recursos per a l’atenció, les professionals no se senten escoltades quan formulen peticions de canvis en l’estructura a favor de professionals i usuàries.
L’espai d’atenció és un factor a tenir en compte, ja que intervé en la manera en què les usuàries sentiran l’acollida.
En el grup de llevadores d’ASSIR es va obrir un debat al voltant del tema dels espais, i cadascuna va aportar algunes de les mancances que troben en el seu dia a dia en els seus llocs de feina. La més notòria va ser la falta de llum natural, que diuen que és beneficiosa per a una major i més ràpida recuperació. Una altra llevadora ens explica que en el seu lloc de feina van demanar que s’instal·lessin banyeres per als parts de les dones i que després de rebutjar la seva petició, la gerència se’n va penedir. Una altra ens explica que en el seu CAP les lliteres no entren per les portes, o una altra, que les façanes en el seu centre són de vidre i que a l’hivern passen molt de fred.
Per no quedar-nos només en les experiències negatives, cal destacar que, pel que fa a les queixes sobre els espais estandarditzats, també s’estan produint canvis.
“De fet, tots els hospitals que estan fent, tots els fan en una línia de colors que… Vull dir que el blanc quirúrgic i això, s’està traient… fora d’aquí…”. . Dolors (llevadora d’ASSIR)
Així i tot, no només s’ha de tenir en compte l’estructura de l’espai, sinó també, per exemple, les interrupcions per part d’altres professionals, per part d’administratius, metges o llevadores, que entren a la consulta quan s’està atenent una usuària. Destaquem un comentari puntual, però pertinent, perquè reivindica el dret a la intimitat de la usuària.
“Amb una mateixa senyora van entrar cinc persones diferents i jo ja li vaig dir a ella: escolta, mira, ens ho prendrem en actitud de conya perquè, és clar, això… ni per a tu ni per a mi, oi?” Catalina (llevadora d’ASSIR)
Les queixes de l’espai arriben també des del col·lectiu de les mediadores, que no tenen un lloc estable assignat per treballar.
“Quan vaig anar a treballar i vaig dir: necessito un despatx i necessito un ordinador, m’han dit: mmm, la mediadora que hi havia abans no demanava això…”. Firdaus (mediadora)
De fet, les mediadores, actualment, tampoc tenen un horari estable, perquè a partir de la crisi i les retallades consegüents en sanitat, el sistema es va anar desprenent d’aquest servei fins a deixar-lo relegat a moments puntuals; dues mediadores ens diuen que les criden des d’hospitals o CAP per a casos concrets en què hi ha algun tipus de dificultat extrema. No és difícil imaginar que el seguiment dels casos resulta dificultós, i això perjudica, també i sobretot, les usuàries.
“Sobretot la ginecologia, per a les dones és una mica… no pot obrir-se i explicar-ho tot… i després que vingui una altra persona i haver de fer el mateix… Llavors això és una mica complicat, jo crec que és… si una usuària ve, s’ha de trobar amb el mateix mediador o mediadora.” Alia (mediadora).
El testimoni anterior expressa com n’és de complicat per a algunes dones parlar de temes de sexualitat i de la seva intimitat i, per tant, per respectar la seva confidencialitat, cal un servei estable i continu. Altrament, les dones que acudeixen a les consultes, cada vegada es troben amb una mediadora diferent a qui han de tornar a explicar tota la seva història o, fins i tot, hauran d’acudir acompanyades del seu marit, fill o filla, cunyada o amiga, situació que pot generar incomoditats.
Els casos més comuns explicats per les llevadores, tant d’ASSIR com d’hospital, són l’acompanyament de marits o fills/es de les dones marroquines, que no se senten còmodes parlant obertament sobre la seva sexualitat amb ells a prop.
Ens hem trobat amb un altre cas freqüent: l’acompanyament per part dels fills i filles a les dones xineses. Els nens i nenes, que ja coneixen l’idioma, fan d’intèrprets de les seves mares, i han de preguntar-los temes relacionats amb la regla, relacions sexuals i similars, fet que incomoda totes les parts involucrades. Sobre el col·lectiu de les dones xineses comenten, a més a més, que moltes vegades arriben a la consulta amb el telèfon a la mà i un intèrpret a l’altra banda de l’aparell de manera que, igual que amb el servei de Sanitat Respon, cal anar-se passant l’aparell telefònic de professional a usuària, cosa que dificulta la fluïdesa necessària en aquest tipus de consultes.
A què ens porta, això? L’ús d’un intèrpret informal fa que les professionals sanitàries tinguin una sensació de frustració i impotència. La majoria de professionals explica situacions en què les dones responen a les preguntes que se’ls fan amb un relat considerablement extens, mentre que els intèrprets puntuals (parelles, fills, etc.) tradueixen les respostes amb un relat simplificat que genera a les professionals una sensació d’incertesa i incomoditat, perquè no saben amb certesa si el missatge ha estat transmès i rebut de la manera que es pretenia.
Quant al que ens afirma una de les llevadores d’ASSIR, cada vegada hi ha més protocols com el referit a l’àmbit emocional, però ens trobem que posar-ho en pràctica és més complicat.
“I, a més, és que has de ser eficaç en el temps que tens. Perquè potser no et pots aturar en gaires sentimentalismes, cal ser efectiva”. Catalina (llevadora d’ASSIR)
Aquests sentimentalismes de què ens parla aquesta llevadora són més fàcils d’abordar amb les dones autòctones, ja que hi ha un enteniment major i més ràpid a causa del coneixement de l’idioma i pel fet de compartir els mateixos patrons culturals. No obstant això, amb dones d’altres orígens i sense la intervenció d’una figura mediadora, arribar a abordar aquests temes és més complicat per a les professionals, que tenen uns ritmes pautats d’assistència. D’aquí la insistència en tornar a donar protagonisme a la mediació intercultural.
En els últims anys estan apareixent nous projectes de promoció del part no-medicalitzat, que passen per les obertures de cases de naixement.
“La casa de naixement, ara, de Martorell… El que es pretén, perquè ara la Generalitat el que vol és obrir un nou format… són cases de naixement. Llavors seria una mica un pas intermedi, en la meva interpretació, entre l’assistència purament hospitalària i el part a casa. Serien unes unitats que ara mateix es troben encara dins de l’hospital, i són unes unitats gestionades per llevadores, llevadores només. Sempre en coordinació amb l’equip ginecològic i pediàtric, però en principi els porta la llevadora. Són dones de baix risc que volen part natural”. Natalia (llevadora hospitalària).
Aquestes unitats avancen en la línia d’una petició recurrent, almenys entre les llevadores dels grups amb què hem treballat, i és la d’una voluntat de major autonomia de la seva professió, a la qual es refereixen com a professió independent.
A favor seu tenen diversos arguments. Un és un model, present ja en països com el Regne Unit, que comporta un augment de professionals sanitàries llevadores enfront del de ginecòlogues. És el model anomenat one to one, que pretén desmedicalitzar el part, prenent com a punt de partida els drets humans i la voluntat d’apoderament de les professionals i de les usuàries atenent la diversitat cultural. L’objectiu és donar un major suport emocional i una atenció individualitzada basada en la continuïtat i la confiança.
L’Estatut del personal sanitari no-facultatiu de les institucions sanitàries de la Seguretat Social a Espanya és un document de 1973, els articles 66 i 67 del qual descriuen les funcions de les llevadores mitjançant un llenguatge autoritari, que no els reconeix cap autonomia i que les relega a auxiliars dels ginecòlegs.
No obstant això, el 2003, amb la introducció de nova legislació, es pretenia deixar enrere la diferenciació entre professions facultatives i no-facultatives per passar a reconèixer les competències de cada professió de manera diferenciada per anar suplint la jerarquia que comportava l’estatut anterior. Es va crear, així, la Llei 55/2003 del nou estatut marc que reconeix l’autonomia i la responsabilitat de cada professió.
Filant més prim, trobem també la Llei 44/2003, d’ordenació de professions sanitàries, que en l’article 4.7 reconeix l’autonomia de les llevadores sempre que la labor que exerceixen entri dins les seves competències —Directiva 2005/36 /CE que reconeix les seves facultats— i estigui basada en l’evidència científica.
Tenint en compte el discurs de les llevadores participants en el projecte, podem concloure que aquest moviment per l’apoderament i la desmedicalització no s’ha dut a terme únicament mitjançant un canvi legislatiu, sinó que va acompanyat d’un moviment social i feminista que es tradueix en la quantitat d’associacions que tenen una línia d’acció fonamentada en la defensa dels drets sexuals i drets reproductius i en la voluntat d’oferir atenció de qualitat durant l’embaràs i el part. Les campanyes que aquestes associacions duen a terme giren al voltant de la necessitat d’informar les dones sobre els seus drets i de reivindicar davant de les institucions sanitàries l’abordatge de la violència obstètrica.
Com el col·lectiu mateix reconeix, la pressió social sobre les llevadores té una història llarga de medicina patriarcal, jeràrquica, intrusiva i paternalista sobre la qual s’haurà de seguir lluitant perquè les lleis esmentades no quedin en paper mullat i es duguin realment a la pràctica. D’aquesta manera, es podrà aconseguir un major respecte per aquesta professió que s’autoproclama autònoma, i les professionals seran reconegudes com a tals, sense qüestionaments.