El sistema sanitari català s’emmarca en la biomedicina pròpia de les societats occidentals, que tendeix a invisibilitzar i/o negar altres pràctiques, coneixements, sabers corporals i de curació pròpies d’altres cultures no occidentals. A causa d’aquesta medicalització i el control que el sistema mèdic exerceix sobre el cos de les dones, hem observat que moltes d’elles no se senten protagonistes del seu procés vital d’embaràs i part.

Què necessiten els i les professionals de la salut per a prestar una atenció de qualitat a dones provinents altres cultures? El segon vídeo de la sèrie RAISA tracta sobre les manques d’informació en competències interculturals entre professionals sanitaris.

Superar la mirada eurocéntrica a l’atenció sanitària i intentar entendre altres cultures i costums és un pas bàsic per a donar una atenció de qualitat per a les dones migrants.

La mediació intercultural és una figura molt important a la sanitat pública: contribueix a la cohesió social i a la qualitat en l’atenció. No obstant això, no és obligatòria. Qui fa la mediació quan no hi ha mediadora?

L’empatia és clau en el treball amb dones que estan vivint el procés d’embaràs i part, per ser un moment d’especial vulnerabilitat. No obstant això, l’empatia no respon únicament a una qüestió individual, sinó també a les nostres construccions socials i morals travessades per les relacions de poder imperants en les nostres societats, que subordinen a les persones “no blanques”.

Cuando los centros sanitarios no disponen de mediadoras culturales son los maridos e hijos menores quienes hacen de intérpretes de sus madres, debiendo preguntarles temas relacionados con la regla, relaciones sexuales y similares, un hecho que incomoda a todas las partes involucradas y que vulnera un derecho básico como es de las mujeres a la intimidad.